Quan jo sigui gran
et faré un castell.
Per què mon infant
ets com un ocell ?
No veus minyó
que tu no tens terres,
Que això que tu anheles
és una il•lusió ?
D’on treuràs les pedres
i el ciment armat ?
Per fer espitlleres,
ja tens enreixat ?
I canons de ferro ?
I llances d’acer ?
I una olla i un gerro
i copes d’argent ?
Ai marona, que tu no m’entens !
És el meu castell
una pura imatge
on jo l’ocell
hi farà l’hostatge
pel pelegrí
que lluny de la llar
busqui el destí
del seu caminar.
El lloc d’eix castell
està en l’entranya
d’un sentiment bell,
no en cap muntanya !
En la unió tendre
de tota la gent
que ens faci entendre
eix bell sentiment.
En la suau rialla
del llavi florit
en la mà que agafa
la mà del ferit.
En la comprensió
dels pecats nostres,
en la comunió
veient-nos els rostres !
Ja que en la certesa
d’eix segur castell,
trobarem encesa
la llar de l’ocell
Igualada, 2 de Novembre 1974.