Ja la llum surt per l’horitzó
i trenca el blau de plata,
i amunt eleva ses ales
l’ocell de la nit foscor.
Se sent una gran remor
de veus suaus i perlades,
ja ve per ella la canyada
amb melodia de cançó.
-Dóna’m les mans estimada
vine amb mi cap al meu món,
pujarem no sé on ……
més enllà de les muntanyes.!
A les estrelles direm: Si us plau,
sabeu a quin punt es troba
on no es mata ni es roba
i és possible viure en pau ?
On l’amor no és sacrifici
si no Llei de la Bondat,
ni existeixi el precipici
de la negra eternitat.
No hi ha res irremediable
i amb confiança certa,
trobarem la porta oberta
de la Ciència més amable.
Igualada, 1973.