by rombe | maig 9, 2014 | Poesia
Jo tinc un raconet net, dintre el meu esperit petit, que no hi entra ningú ni tu. ¿T’estranya això amic meu quan l’ànima torbada, no sap pas on li para l’anhel de creure en Déu? I quan la fràgil barca enmig de la tempesta, de l’existència aquesta la brúixola li manca. Em fico dins de mi així, i el trobo prop de mi aquí. I la calma al moment flueix com riu de pau, resten quieta la nau fugin tot el turment. Perquè en aquest racó sempre hi podràs anar, si el saps preservar cantant aqueixa cançó. Jo tinc un raconet net, dintre el meu esperit petit, només hi estra Déu Adéu….! Igualada,...
by rombe | maig 9, 2014 | Poesia
Jo sento una enyorança d’un altre món millor, com si fos una llança em sagnes la il•lusió. I quina tristesa dolça hi ha dins el meu pit, la llum d’estels m’empolsa i m’adorm l’esperit. -Desperta’t ja germaneta que ens espera la tasca, no pots ésser anacoreta tu ja estàs dins la dansa. Amb alegria agafa la ploma i emprèn el vol, no sents allà com canta i refila el rossinyol. ? -Sí que ho sento amic meu però m’espanta el pensar, que el rossinyol que escolteu de sobte es posi a volar. I em torni a quedar enrere d’aquest univers i no vegi la drecera que porti al món feliç....
by rombe | maig 9, 2014 | Poesia
Espera’m dolça aimada ja vinc pel camí, ¿No vols venir amb mi a la llar tan esperada? M’afanyo a fer via de les petites coses, que té aqueixa vida d’espines i de roses. Tu deixa les taleies de fer i desfer embrolls, i tapa’t les orelles a qualsevols sorolls. Vine i junts anem-hi donem-nos les mans, dolça cançó cantem-hi de vells i grans...
by rombe | maig 9, 2014 | Poesia
Les espurnes de l’amor que jo cercava en les coses, en les flors i en els homes i en els plaers sensuals, són només formes irreals que es tramuten en dolor. La meva ànima cansada vol buscar el gran Amor, i en la seva Claror restar sempre il-luminada. I per fi amb claredat veure la gran realitat: La forma de l’estimat unit ja amb l’estimada. 29 de setembre de...
by rombe | maig 9, 2014 | Poesia
Mare, jo ja sé llegir com un home gran. Per què mon infant has crescut així ? De què et servirà ta tendre saviesa si no tens certesa d’un segur demà? I què llegiràs bocinet de terra ? Que allà hi ha guerra? Prou que hi aniràs ! No mare, en el llibre meu només hi ha cançons de tendres petons i estrelles de neu. De rialles fresques de dolç somniar de mel de les bresques de bell estimar, Oh! marona meva en aquest gran llibre la veritat és eixa: L’home ha de ser LLIURE. Igualada,...
by rombe | maig 9, 2014 | Poesia
Ja és hora companys, d’aturar el pas… D’aixecar els ulls als estels i aprofundir la mirada més enllà del fi de les coses i de les accions. Ja és hora companys, d’aturar el pas… i veure el bri d’herba i l’insecte més petit deixar-lo córrer entre els dits sense buscar solucions al problema de l’insecte que lliure sap a quin destí s’encamina. Ja és hora companys d’aturar el pas… I no preguntar perquè canta l’ocell ni perquè la vida és tant complexa, si vivim o si morim, si cantem a l’albada o si plorem a la nit. Sí! Ja és hora que aturem el pas… i deixem que el camí faci el camí, de que l’aigua brolli sola cap on ella vulgui anar, que sens dubte arribarà després del seu llarg periple a la immensitat del mar. Castellolí, Maig...
