by rombe | maig 9, 2014 | Poesia
Tu recuerdo… tu presencia. Frente al mar, Julio, cerraste los ojos. ¡Oh tus ojos grises ! Como gaviota cansada de tanto volar. Justo al tocar la playa de dorada arena como oro, -escurridizo e inquieto oro-, tu cabeza buscando reposo de tanto volar. Tu recuerdo … tu presencia. ¡Oh tus ojos grises! del color del mar, cuando humilde el cielo, con un velo de nubes esconde su azul luminoso de tanto brillar. Tu recuerdo… tu presencia. Volaste alto, mi gran gaviota. Cruzaste los mares y tu gran corazón en estas tierras lejanas, lejos de tu Patria encontró amigos . Encontró amor. Si algo no muere. Si algo perdura. Si algo se queda con los que amamos. Si dentro del tiempo y desde este espacio nuestro queda la amistad. La ayuda sincera a tu compañero. La compartida copa, la charla jocosa. Aquí tu estarás. Tu recuerdo … tu presencia. Y el gran amor tuyo a tu fiel esposa y cuatro amados hijos, que son semilla por ti puesta un día que al fructificar te han hecho un gran padre y un esposo amante Tu te quedarás. Tu recuerdo… tu presencia Amando la vida, como tu la amas, no puedes morir. En nosotros vives en real presencia, en toda tu esencia, por siempre jamás. 27 de juny...
by rombe | maig 9, 2014 | Poesia
-Mare, jo vull ser gran -Per què infantó? -Per fer-te un petó i donar-te un ram. Per tenir una nau amb una gran vela, blanca com la pau que el teu cor anhela. Perquè els teus dolços ulls de suau mirar, no quedin confosos al veure matar. Perquè els teus braços envoltant-me a mi, siguin segurs llaços sense estremir. Sí, quan sigui gran tot això faré, i a tots estimant, la guerra, marona jo desterraré. Igualada,...
by rombe | maig 9, 2014 | Poesia
Plou suaument… plou dolçament… La pluja menuda com herba faluga cau a terra endins. L’ocell desitjós, mulla delirós les seves plometes, estén les aletes, sacseja el seu pit. Escolta’l infant… escolta el seu cant i escolta la pluja, no sents el què et diuen…? Que com més suau, dolça, l’aigua cau i amb delicadesa deixa sa riquesa, més amor li dóna. I l’ocell petit, li està agraït de la seva ofrena. Igualada,...
by rombe | maig 9, 2014 | Poesia
És la Terra un gran desert per als homes que caminen, on viuen, moren, estimen… sentint tots una gran set. Set de justícia i amor set de consol en les llagues, d’aqueixes horribles plagues que tenim en aquest món. I veient-ho l’Etern Pare, la seva força Amorosa s’estremí, i – com una rosa- obrí al mig, una Fontana. Aquest Manantial de Vida ha estat per a tots nosaltres, com dolça pau, benaurances… bell amor que el cor somnia. Oh! Font bella d’aigües pures ! que com suau Bàlsam d’Amor, suavitzeu el nostre cor de les penes i negrures. Oh! Líquid inalterable! Bàlsam d’Amor tu has estat per tots aquells que han vingut amb fe pura i admirable. Segueix brollant, ja que tots esperem les ensenyances, que rebem com aigües manses per a desfer nostres passions. I així el dia esperat que a la vida retornem, amb claredat tots veurem on neix la Font de...
by rombe | maig 9, 2014 | Poesia
Ets Tu qui em crides Amic ? Sento una veu llunyana, que com una telaranya cerca mon cor encongit. Aqueixa dolça veu que sento, vindrà d’un món fabulós on l’home troba amorós la pau que jo ja pressento.? On els nens amb alegria viuen sense cap tristesa, doncs tenen ja la promesa d’un demà sense utopia. Quan arribi el dia anhelat i que amb segures forces, podem dir als fills nostres: Us deixem la gran Veritat.! Feta de bocins d’estrelles de roses i de poncelles, dolç tancar de parpelles quan la son arribi al fi.! I davant s’obri el camí del somni fet realitat, ells veuran amb claredat un món amb un gran destí. Aquesta veu tan llunyana que tu sents per tot arreu, no és remor de tramuntana És de Déu la dolça veu! Igualada,...
by rombe | maig 9, 2014 | Poesia
Quan jo sigui gran et faré un castell. Per què mon infant ets com un ocell ? No veus minyó que tu no tens terres, Que això que tu anheles és una il•lusió ? D’on treuràs les pedres i el ciment armat ? Per fer espitlleres, ja tens enreixat ? I canons de ferro ? I llances d’acer ? I una olla i un gerro i copes d’argent ? Ai marona, que tu no m’entens ! És el meu castell una pura imatge on jo l’ocell hi farà l’hostatge pel pelegrí que lluny de la llar busqui el destí del seu caminar. El lloc d’eix castell està en l’entranya d’un sentiment bell, no en cap muntanya ! En la unió tendre de tota la gent que ens faci entendre eix bell sentiment. En la suau rialla del llavi florit en la mà que agafa la mà del ferit. En la comprensió dels pecats nostres, en la comunió veient-nos els rostres ! Ja que en la certesa d’eix segur castell, trobarem encesa la llar de l’ocell Igualada, 2 de Novembre...
