Jo tinc un raconet
net,
dintre el meu esperit
petit,
que no hi entra ningú
ni tu.
¿T’estranya això amic meu
quan l’ànima torbada,
no sap pas on li para
l’anhel de creure en Déu?
I quan la fràgil barca
enmig de la tempesta,
de l’existència aquesta
la brúixola li manca.
Em fico dins de mi
així,
i el trobo prop de mi
aquí.
I la calma al moment
flueix com riu de pau,
resten quieta la nau
fugin tot el turment.
Perquè en aquest racó
sempre hi podràs anar,
si el saps preservar
cantant aqueixa cançó.
Jo tinc un raconet
net,
dintre el meu esperit
petit,
només hi estra Déu
Adéu….!
Igualada, 1973.