L’univers es mou per l’impuls generós de l’Amor.
La ciència tracta els secrets de l’Amor; aquest existeix des del començament de la vida, simple i complexa. Com a impuls de fusió és una constant de l’existència i mai no hi ha hagut vida sense Amor.
L’Amor és una pre-substància anterior a la formació de l’Univers, element necessari per a la unió harmònica dels àtoms que formen i conformen tot l’univers visible.
Es manifesta en tots els plans i, segons el pla de la seva manifestació, és la forma i el resultat. Com a força pura es manifestarà com més purs siguin els objectius que l’impulsin.
L’Amor que s’allunya d’aquesta puresa sempre deixa més set; com més se’n obté més se’n vol. Només amb les seves formes més pures pot calmar-nos la set. Ha de brollar de nosaltres com una font, com un riu que passa a través nostre amb naturalitat, sense forçar ni tenir consciència d’ell mateix. No hem de forçar a estimar el que no estimem, doncs solament aconseguirem l’efecte contrari, l’odi.
Netejant el nostre pensament i el nostre cor, l’Amor ve a nosaltres. Quan el nostre grau d’evolució ens permeti estimar-ho tot, ja no ens adonarem que estimem.
L’ Amor és la substància, la vibració menys densa, la que obeeix menys lleis, la més etèria i la que tot ho penetra.
Amb Amor el camí serà planer, el cos no ens pesarà, no sentirem gana ni set. Penetrarem dins del germà. L’univers ens oferirà la seva bellesa.
Encara no estem a punt per a entendre l’Amor Còsmic. De moment, l’Amor que sentim el podem enviar amb onades concèntriques, procurant que aquest Amor arribi el més lluny possible, com una llavor que és llençada pel vent i fecunda les terres més inhòspites.
Tot ésser humà té el dret i el deure de sentir-se lliure d’estimar i ser estimat. Estimar i ser estimat són les dues dimensions del Rombe, que no poden perdre la seva perfecta proporció; si no, desequilibra tot el producte d’aquesta gran acció.
Sense Amor, l’home seguirà essent un savi imperfecte, un científic imperfecte i un místic imperfecte.
Com una espurna, com un alè es trasllada l’ànima en un temps estimat.
Et recerco, et recerco i et vull trobar.
L’Amor, pre-existent abans que res, és buscat per l’ànima.
– On ets? Espera’m….
Aquesta és la llei de l’univers.
Sense aquesta llei de recerca d’anhel, més enllà de les formes del coneixement, no hi ha res.
– On ets? -amorosa crida l’ànima.
– Ja vinc! -respon amatent l’Amor.
Aquesta trobada passa de dia a dia, d’any a any, de segle a segle, de mambàtara a mambàtara, sempre buscant l’ànima, delerosa de l’Amor puríssim que l’ha de satisfer, que l’ha de curullar, per a junts formar la veritable criatura.
– Amor, on ets?
– Ja vinc, ja vinc…