Ja és hora companys, d’aturar el pas…
D’aixecar els ulls als estels
i aprofundir la mirada més enllà del fi
de les coses i de les accions.
Ja és hora companys, d’aturar el pas…
i veure el bri d’herba
i l’insecte més petit
deixar-lo córrer entre els dits
sense buscar solucions al problema de l’insecte
que lliure sap a quin destí s’encamina.
Ja és hora companys d’aturar el pas…
I no preguntar perquè canta l’ocell
ni perquè la vida és tant complexa,
si vivim o si morim,
si cantem a l’albada
o si plorem a la nit.
Sí! Ja és hora que aturem el pas…
i deixem que el camí faci el camí,
de que l’aigua brolli sola
cap on ella vulgui anar,
que sens dubte arribarà
després del seu llarg periple
a la immensitat del mar.
Castellolí, Maig 1979